El Maserati 250F va ser dissenyat per competir a la F–1 sota les noves normes de 1954, que imposaven motors atmosfèrics de 2,5 litres. Colombo, enginyer que havia treballat per a Alfa Romeo i per a Ferrari, va dissenyar el nou motor de 6 cilindres en línia que arribo a rendir 270 HP a 7.000 rpm. i Colotti es va ocupar del xassís i l’estilitzada carrosseria d’alumini. El conjunt va resultar tan equilibrat i fiable que va demostrar ràpidament ser un guanyador.
En el seu debut guanyo les dues primeres cites de l.954: el GP de l’Argentina amb Fangio i el GP de Bèlgica 1r amb Fangio i Moss en 3r posició. Considerat ja com el rival a batre, la situació canvia quan Fangio i Moss deixen Maserati en plena temporada del 54 per córrer amb Mercedes.
Durant els anys 54 i 55 els nombrosos 250F en mans de pilots privats van aconseguir un gloriós palmarès ple de victòries, sent considerat el bòlid de carreres més eficaç i atractiu del moment. Però finalment van ser batuts pel Mercedes W196 en el títol mundial. En la temporada del 56, la retirada de Mercedes no millora la situació doncs un vell rival apareix amb nova força: el Lancia D–50. Per circumstàncies Lancia havia cedit tot el seu material a l’equip Ferrari i amb Fangio al volant guanya el mundial, relegant de nou a Maserati al segon lloc.
Evolucionat tècnicament durant el seu llarg període de més de tres anys en competició, per fi en 1957 el Maserati 250F es mostra imbatible i obté el seu èxit guanyant amb Fangio el Campionat del Món, després de dura lluita amb Ferrari, Vanwall i BRM.
L’esforç va ser esgotador per a la companyia “Officine Alfieri Maserati“, sent el 250F l’últim Maserati present en un Campionat del Món de F-1. ¡S’havia forjat la llegenda!
Edició limitada i numerada a 1500 unitats
