Lancia va dissenyar i construir el D50 per mostrar la seva refinada tecnologia disputant el Mundial de F1 sota les noves normes de 1954 Va resultar un dels vehicles més avançats de l’època. El seu motor davanter atmosfèric de 2,5 litres i 8 cilindres en V a 90 º, de 250cv / 8100 rpm estava en posició semi–lineal per compensar inèrcies. La caixa de canvis en l’eix posterior i els seus dipòsits suspesos en els laterals li aportaven un repartiment de pesos molt equilibrat, al 50% entre els dos eixos. Lancia va comptar des de l’inici amb Alberto Ascari, bicampió del món i ex–pilot de Ferrari, que va demostrar l’eficàcia del D50 des del seu debut a l’Argentina el 1955, però, la mort d’Ascari a Monza, va fer que Lancia abandonés la competició i tot el material va ser venut a Ferrari.
1955 havia estat mal any per a Ferrari pel resultat del seu 555 Supersqualo enfront de la superioritat de la pròpia Lancia, Maserati 250F i Mercedes W196. La Scuderia Ferrari va aprofitar immediatament la nova tecnologia del Lancia D50, carenar els característics dipòsits laterals, redissenyar les suspensions i va incrementar la potència del seu V8 fins als 265 cavalls. Amb aquesta evolució, el 1956 el Lancia-Ferrari D50 va ser superior a tots els seus rivals inclosos els emergents equips anglesos de BRM i Vanwall.
En mans dels pilots Collins, Castellotti, Musso, Portago i Fangio van vèncer gairebé totes les proves de 1956, amb diversos doblets al pòdium, obtenint Juan Manuel Fangio el Campionat Mundial de F1. La seva efectiva tecnologia i fiabilitat per obtenir la victòria va impulsar definitivament al compacte i innovador Lancia–Ferrari D50 a la categoria de mite.
Edició limitada i numerada a 1500 unitats
